Lo ruc de Formentor (blog tancat)

Pasturant per les carritxeres...

dimarts, d’agost 30, 2005

Qué es el ruc

Aquest missatge s'adreça als "milers" de peruans i equatorians que volen saber què és el ruc.

Queridos peruanos y ecuatorianos en busca del ruc. Casi cada día alguien desde Perú o Ecuador viene a parar a este blog en busca del ruc. Parece que Google, o MSN les envía a esta humilde página cuando quieren saber qué es el ruc.

Seguramente, el ruc que ustedes buscan no es el de esta página. Ustedes buscan el Registro Único de Contribuyentes (RUC) de su país. En el caso de Perú, el RUC es:

Un registro computarizado, único y centralizado de los contribuyentes de los tributos que administra la Superintendencia Nacional de Administración Tributaria - SUNAT. El ingreso a este registro permite la identificación tributaria de las personas naturales y jurídicas inscritas mediante la asignación de un número identificatorio a cada una de ellas.

Cada contribuyente tiene un número de RUC único, que lo identifica frente a la SUNA. Es lo que en España se llama NIF (Número de Identificación Fiscal), y en México RFC (Registro Federal de Contribuyentes, o de Causantes, ¡nada menos!).

Aquí pueden encontrar la ley peruana del RUC. Para Ecuador, vean esto.

En catalán, un ruc es un burro, y Lo ruc de Formentor es el nombre de este blog, que no tiene relación ninguna con Perú ni Ecuador, y en cambio es una paráfrasis de Lo pi de Formentor, algo que probablemente no les sugiera nada en particular. En fin, les propongo olvidarse un rato del RUC y aficionarse un poco a Lo ruc de Formentor, o mi alter egoblog, Cartes de Mèxic.

Salut i visca el Perú!

dilluns, d’agost 22, 2005

Geografia Universal


Mapamundi

Ja que parlam d'autobusos, una conversa caçada al vol dins un autobús de Palma em posà al dia de les noves concepcions geogràfiques de la Mallorca eterna.

Des de l'etnocentrisme mallorquí, només superficialment diluït en la voràgine del món actual, el món es dividia tradicionalment en Mallorca i "fora Mallorca" (escriurem Foramallorca). És a dir, tot el que hi havia fora de les costes de l'illa era un territori ignot - i ignorable - que mereixia ser agrupat sota el terme Foramallorca. Naturalment, la interacció amb el món exterior havia permès detectar que a Foramallorca hi havia els catalans (amb qui s'havia de mantenir una molt prudent distància) i els forasters, basicament espanyols de parla castellana.

El turisme va introduir la categoria dels estrangers (ets estarangers), procedents també de Foramallorca. Ai, els estarangers! Gent rossa de pell molt blanca (o molt vermella, en tornar de la platja), europeus del Nord. Recordau allò d'es pinyols i es tarongers?

L'altra dia, en un d'aquests autobusos palmesans amb segregació tarifària, vaig sentir una senyora velleta que contava que volia una dona que la cuidàs. Però que fos mallorquina, perquè ses forasteres no saben fer es menjar. I aqueixes de per allà tampoc. Ueep! Una nova categoria geogràfica: aqueixes de per allà! Supòs que la senyora es referia a les llatinoamericanes o d'altres països que han immigrat a Mallorca ens els darrers anys. Curiosa (i més aviat poc amistosa) categoria, l'aportació d'aquesta senyora a la Geografia Universal...

dissabte, d’agost 20, 2005

Apartheid a l'autobús



A Londres, el preu del metro és astronòmic. Són dues lliures (2.9 EUR) el bitllet senzill, segons em deia un amic que hi va anar poc després dels atemptats del 7 de juliol. Un abonament vàlid per a tot un dia val 4 lliures. Si fas més de dos viatges en un dia ja hi comences a guanyar. A l'hora de comprar un abonament, no et demanen qui ets, ni quina és la teva nacionalitat, ni si ets resident legal a Londres, turista mallorquí o treballador sense papers: ser usuari del metro et dóna dret a estalviar mitjançant l'abonament.

A Mont-real, Quebec, pots comprar abonaments setmanals, que et donen barra lliure per colcar tota la setmana en metro o autobus. Tampoc et demanen si ets resident a la ciutat. A Barcelona, amb la T-10 o amb la T-Mes pots viatjar més o menys a meitat de preu, i tampoc et demanaran que siguis resident a Barcelona.

Però atenció: si vols agafar l'autobús a Palma i no ets resident, no tens altre remei que pagar un bitllet senzill d'1,20 EUR cada vegada que agafes l'autobús. Una curiosa mostra de manca de reciprocitat amb ciutats com Londres o Barcelona, que els mallorquins visiten amb més o manco assiduïtat, i una peculiar mostra d'apartheid aplicat no sé si com a mesura dissuassòria contra l'ús del transport públic, contra el turisme, o contra el sentit comú en general.

Els milers de treballadores estrangeres sense papers que fan el servei domèstic a Palma també pateixen aquest cost addicional quan necessiten anar a treballar en autobús. Un cost que, de fet, recau sovint damunt els ocupadors, que paguen els 2,40 EUR d'anada i tornada a la senyora equatoriana o colombiana que els va a fer dissabte.

Mai he vist als diaris de Mallorca que cap periodista comenti aquesta situació (evidentment, no seguesc la premsa mallorquina al 100%), però pens que aquest tema podria donar bastant de sí. Matías Vallés, t'hi poses? Mentrestant, jo proposaria que qualsevol resident palmesà que viatgi pel món, en justa reciprocitat, hagi de pagar sempre bitllets senzills al transport públic... Amén.

*
Per cert, l'autobús de la foto és de Barcelona, no de Palma.

dijous, d’agost 11, 2005

Quin safari!

Tornant a l'inici de les vacances, l'arribada a Mallorca va ser tot un safari des la noble ciutat mexicana on viu en Geococcyx.

Per començar, una pila d'hores de camión, fins el DF. Primer, un paisatge semiàrid, amb mezquites, huizaches i altres herbes.



Acostant-nos al DF ja és més plujós, i el paisatge més verd. Aquí un camp de blat de les Índies:



Arribant a la Ciutat de Mèxic, els barris-al·luvió i d'autoconstrucció dels afores:



No tinc imatges de l'aeroport de Mèxic ni del de Roissy. Arribant a Catalunya, un barri al·luvió dels anys seixanta, reconvertit en magatzem d'antenes parabòliques:



A Barcelona, un element típicament (patològicament?) barceloní:



Finalment, Sa Roqueta m'espera amb tots els seus encants, malgrat la tropa d'en Matas:





...inclosa la coca d'albercoc:

dimarts, d’agost 09, 2005

Bonus tracks



Bé, el parèntesi mallorquí s'ha acabat, però encara Lo ruc penjarà qualque apunt sobre les vacances, per aprofitar una poquet més la senallada d'impressions i imatges d'aquests dies.

En aquest cas, qualcú va decidir, potser amb bon sentit, que si la versió catalana de Ceda el paso era Cediu el pas - com estableix el Termcat - ja no valia la pena traduir-ho. I que seria millor entafarrar aquest sonor i contundent Deixau passar, que resulta en canvi més acostat al sempre compacte Give way.

dimecres, d’agost 03, 2005

Això és enforíssim



Dins l'escala mallorquina de distàncies - que mumare aplica rigorosament -, 30 km és enfora. Si són 50 km és molt enfora. I si són 60 o 80 km, la categoria és: Caaa! És enforíssim.
Des de Son Sardina, la Colònia de Sant Pere és enforíssim. Dilluns vàrem passar un dia perfecte amb uns amics, pels voltants de la Colònia de Sant Pere. Un lloc molt poc concorregut, perquè no és un lloc de pas, sinó més aviat un cul-de-sac, a una distància enforíssim de la badia de Palma, que és el principal formiguer de l'illa.
Les vistes sobre la badia d'Alcúdia i, a l'altra banda, les penínsules de la Victòria i de Formentor són espectaculars (en una ínsula-univers, com és Mallorca, hi caben penínsules i tot). A la reraguarda, les muntanyes d'Artà, que són en part parc natural. Pi blanc, llentiscle, càrritx i garballó (margalló) són la vegetació predominant. Tons terrosos i verds, que contrasten amb els blaus, en plural, de la mar.
El racó de les fotos és Es Caló (poc abans de la posta de sol), una cala al peu de les muntanyes de la talaia de Moreia (mutanyes d'Artà). Als de fora Mallorca us pareixerà mentida que en una illa amb un milió de persones (entre residents i turistes) s'hi trobin racons com aquests, a només 30-45 min de la carretera més propera. Un bon lloc per nedar a la posta de sol amb als amics de tota la vida...

dimarts, d’agost 02, 2005

Vilafranca Indian Reservation (II)



La veritat és que la Orquesta Zarza eren uns pesadots. Anècdota: només quan van tocar La cançó famosa de Coyote Dax van aconseguir omplir la pista de ball (Qué voy a hacer con mi pobre corazón).

A les dues de la matinada varen entrar els Geminis, un grup que toca i canta molt bé, i a les dues i quart s'hi va afegir en Tomeu Penya (a la foto), que va omplir la pista de gent que el volia veure de prop. Diguem que en Tomeu Penya no és un un crack. De fet, mai li havia prestat gaire atenció. Però, quines coses, des de la distància he pogut apreciar alguna de les seves virtuts: un instint musical innegable (amb un coneixement molt apreciable de diferents dels corrents musicals de la música pop anglosaxona), i la capacitat de transmetre una peculiar cosmogonia rural, sexual, etílica i humorística de la qual jo també vaig mamar, sobretot de petit i adoslescent. Una cosmogonia, tot s'ha de dir, endèmica i evanescent (vanishing), que qualsevol dia serà sepultada definitivament per un autopista, o per la tropa de l'Andy i el Lucas.

Es necessita tot un context per captar els matisos d'una cançó (bastant barrorera, per cert) que comença:
Amb un sol que torrava es cul a ses llebres de Son Mesquida. Jo el tenc, i m'agrada regalar-me un somriure mentre escolt qualcunes d'aquestes cançons. Podríem dir moltes més coses, com que en Tomeu Penya ha capatat perfectament l'esperit musical i literari de la jota mallorquina, quan canta petites animalades com Tenc una perdiu revetlera.

El seu caire més etílic, que observ amb la mateixa distància que l'etilisme de la cançó mexicana, es manifesta en el seu màxim grau en la cançó D'una gatera de me vaig casar (amb sa camarera que em va engatar). Una espècie de rap-blues molt notable i divertit.

Bé, no som cap expert en Tomeu Penya. En tot cas, valgué la pena el recital de dissabte a Vilafranca.
Visca Vilafranca!

dilluns, d’agost 01, 2005

Vilafranca Indian Reservation (I)


Mentre a Palma soterren la via del tren de ses viles (per fer-hi una autopista en lloc d'un paseig o parc), i la mateixa Mallorca quedarà aviat soterrada per una espessa xarxa d'autopistes californianes, nosaltres vàrem fer una escapada a les festes de Vilafranca de Bonany, al cor del Pla de Mallorca.
Jo m'esperava un bon embús de tràfic per accedir a la vila, però veig que el poder de convocatòria de Tomeu Penya és molt inferior al d'Andy y Lucas, per exemple, dos insurrectos que cantaven a Inca, i de qui la meva fillola és fan. En tot cas, arribam a Vilafranca, que si Mallorca fos Virgínia es diria Vilafranca Indian Reservation, o Goodyear Indian Reservation.
Per començar, un sopar popular al carrer. Popular, però de pagament. Els vilafranquers ja saben que les coses no són mai gratis. Perfecte. Compram el tiquet combinat sopar-verbena, de 15 EUR. Una petita multitud de vilafranquers fent coa pel sopar, que era porcella rostida amb trempó + beguda (vi, coca-cola o aigua) i meló o síndria.
Sopar multitudinari a la Plaça Tomeu Penya, amb la banda musical de Petra (el poble veí, bressol del meu precursor Fra Juníper Serra). Tot molt civilitzat (venit de Mèxic, això sembla Dinamarca - i no hi he estat mai). Els quatre que no érem vilafranquers cridàvem una mica l'atenció de la gent. Com va dir un amic meu palmesà que venia: aquí sí que soy forastero. Aviat els forasteros seran els vilafranquers. Però tranquils, els faran la Indian Reservation.
Després, verbena a la plaça de l'ajuntament. L'orquestra Zarza va amenitzar el ball d'una quinzena de persones durant prop de tres hores. La plaça era plena de gent asseguda que esperava l'heroi local, en Tomeu Penya. Nosaltres també.
Bé, continuarà...
perquè m'esperen a la Colònia de Sant Pere, i he de partir. Vos deix aquí una foto (moguda) del sopar popular. Salut a tothom...

Paella mallorquina?



En l'apunt passat, jo vaig esmentar l'autèntica paella mallorquina com un acudit, i referint-me a la paella que fa la meva mare. Veig que en Benjamí té molt clar com és una paella mallorquina, i coincideix, de fet, bastant amb el que fa la meva mare. Jo n'he fet tres vegades, de paella, imitant el seu estil.

En tot cas, aquí teniu la foto d'una autèntica paella mallorquina. Jo diria que sense colomí ni carxofes. També sense safrà: la meva mare, igual que es va fer incondicional de la fibra sintètica i de les rentadores automàtiques, també se'n va fer del colorant alimentari, que el safrà és molt car...