Lo ruc de Formentor (blog tancat)

Pasturant per les carritxeres...

divendres, de desembre 31, 2004

Gonellisme i neogonellisme


Els que durant la transició lluitàvem per l'autonomia i la normalització lingüística a Mallorca (en el meu cas des de l'adolescència) coneixíem molt bé la poca consciència d'unitat lingüistica de la majoria dels mallorquins, i el poc interès polític dels mallorquins per la llengua pròpia. Els mallorquins ja tenien una llengua per llegir, escriure i veure la televisió: el castellà, i molt poca gent tenia interès en que això canviàs. A més, l'alèrgia a tot el que fes olor de català era ben perceptible.

A mitjans dels anys 70, unes cartes firmades amb el pseudònim de Pep Gonella al Diario de Mallorca pretenien demostrar que el mallorquí seria qualsevol cosa menys una variant de la llengua catalana. No record gaire els arguments, peró un d'ells era que el mallorquí era llemosí, una variant de l'occità. En aquells temps es pensava que en Pep Gonella podia ser l'editor i llibreter Luis Ripoll, però en aquest document s'indica que era el periodista Antonio Alemany Dezcallar (de qui fan un retrat devastador). Arguments molts parescuts als d'en Pep Gonella ens els expressava a classe de Biologia (!) el jesuïta Sebastián Feliu.

Per què a Mallorca el gonellisme no va tenir la força del blaverisme? Jo diria que per aquests factors:

a) El conservadurisme espanyolista (UCD, AP, PP) no va necessitar mai esgrimir la catalanofòbia per guanyar les eleccions
b) El mateix desinterès polític dels mallorquins per la llengua
c) Els intel·lectuals i l'acadèmia estaven a favor de la unitat lingüística
d) L'actuació personal de polítics de la UCD com Miquel Duran i Jeroni Albertí, que va permetre esmentar explícitament la llengua catalana a l'Estatut

Al llarg dels anys que he viscut a fora Mallorca m'ha sorprès positivament com s'ha avançat en el reconeixement social de la unitat de la llengua, malgrat els successius governs del PP. Aquest avanç pareixia impossible en aquells anys 70.

Ara, pareix que en Pep Gonella és qui escriu (literalment!) els discursos d'en Jaume Matas, i s'ha instaurat un neogonellisme, o gonellisme suau, que sense postular directament el secessionisme el potencia mitjançant la potenciació de les modalitats (les modalitats són tan importants com la llengua, Matas dixit). Però això ho explica millor en Miquel Payeras. Crec que IB3, la nova televisió balear serà una potent eina de difusió d'aquest neogonellisme.

Un dels problemes greus de la llengua catalana és que no hi ha un estàndard reconegut com a propi en tot el territori, i que a TV3 no han fet un veritable esforç per crear aquest estàndard transterritorial, sinó que s'han basat massa en el català central. Això ho explica molt bé en Gabriel Bibiloni.

dimecres, de desembre 29, 2004

Segona Festa


La tradició tan arrelada a Mallorca de la Segona Festa de Nadal (26 de desembre) respon a un fet molt simple: Nadal és una festa tan extraordinària que bé mereix una doble celebració. De fet, la meva àvia en deia sa mitjana festa. És a dir, la del mig: abans devien ser tres dies de festa...

Abans de la recepció de la TV3 a Mallorca, jo crec que molt poca gent sabia que dia 26 de desembre era Sant Esteve. Segurament els Esteves. Per això a Mallorca crida una mica l'atenció que els catalans s'hi referesquin sempre com al dia de Sant Esteve. Alguns diuen, irònicament: quina devoció, que tenen els catalans per Sant Esteve!

En més de vint anys a Catalunya, no he obtingut una opinió unànime sobre si el dia de Sant Esteve els catalans celebren Nadal per segona vegada, o celebren realment Sant Esteve...

diumenge, de desembre 26, 2004

La perplexitat d'en Papell


El dia de Nadal, després de 25 (30?) anys d'analitzar la política espanyola a Diario de Mallorca, n'Antonio Papell mostrava una certa perplexitat per l'evolució de la política catalana del darrer any.

el "cambio" no ha supuesto el descabalgamiento del nacionalismo sino su sustitución por otro distinto...
...a los ojos del resto del Estado, tal diferencia apenas se aprecia.

Certament, la política catalana del darrer any ens ha deixat perplexos a més d'un, però no per això que diu en Papell, sinó per qualque sarau vergonyós. L'aspecte que comenta en Papell no és més que l'expressió del caràcter nacional de la societat catalana. Les mancances del marc actual (finançament, justícia, competències en immigració, representació exterior) han estat denunciades per gairebé tot l'espectre polític català, i afecten aspectes vitals per al desenvolupament econòmic i social de la societat catalana, i no només aspectes identitaris que, segons Papell, está lejos de las preocupaciones más perentorias y urgentes de una ciudadanía absorta en sus problemas.

Les nacions tenen, poc o molt, concepcions comunes del país, que uneixen els seus ciutadans. Els polítics francesos tenen unes idees molt clares sobre què és la nació francesa, idees forjades a la Revolució Francesa i reforçades al llarg del segles XIX i XX. ¿Qualcú es pensa que si canvia el govern francès França tornarà federal i multilingüe, que donarà l'autodeterminació a Nova Caledònia o al Rosselló, i que posarà els capellans a ensenyar religió a les escoles públiques?

A Espanya, igual. Trobau que hi ha diferències essencials en la concepció nacional d'Espanya del ministre Bono i el seu predecessor Trillo? Als EUA, qualcú pensa que en Kerry hauria sortit corrents de l'Irak, com en Zapatero, que hauria decretat el catolicisme religió oficial, o que hauria retornat els estats del sud-oest a Mèxic (per no dir un doi més gros)?


Si voleu, amb més poca rotunditat que a Espanya, a França o als EUA. Però en la política catalana també hi ha legítimes idees transversals pel que fa al projecte de país. A part d'una concepció democràtica de la vida política, podríem esmentar:

- Catalunya necessita controlar la seva fiscalitat, per poder dotar-se de les infrastructures necessàries, i créixer econòmicament i socialment
- Catalunya necessita competències per integrar i regular la immigració
- Catalunya necessita interlocució i representació a Europa
- Cal reformar aspectes importants de la Justícia a Catalunya
- És Catalunya qui ha de decidir quin paper tindrà el català en la societat catalana

Aquestes idees-força no són exactament identitàries, i es poden resumir en: més democràcia per a Catalunya. I això ho defensa un ampli espectre polític des del separatisme fins al federalisme, passant per l'autonomisme, de la dreta a l'esquerra. Només el PP català quedaria fora d'aquestes bases, i encara no del tot.

Crec que la perplexitat d'en Papell s'ha de complementar - difícilment curar - amb aquests punts de vista...

dissabte, de desembre 25, 2004

Cafè amb llet i diari


Un plaer irrenunciable dels meus retorns a Mallorca és prendre el cafè amb llet amb galletes maria Quely, mullades de quatre en quatre, a la cuina de ca'ls meus pares, mentre llegesc el Diario de Mallorca, al que mumpare ha estat subscrit devers 40 anys.

No combreg amb qualque punt essencial de la línia del diari, com ara el marc nacional, ni amb les opinions de qualque col·laborador que publica alhora els seus articles al DdM i, diguem, a El Norte de Castilla. Ara bé, DdM ha mantingut una qualitat, una pluralitat i una independència remarcables, durant molts d'anys. Com a mínim no sempre m'ofèn com a lector, que no és poc.

Només per l'enginy i la ganiveta esmolada d'en Matías Vallés ja val la pena llegir-lo. També hi escriu qualque cap de fàbrica, com un que firma Jorge perquè diu que és més universal que Jordi...

divendres, de desembre 24, 2004

Encara na Carole


Quan na Carole King va publicar el disc Tapestry, l'any 1971, jo tenia 10 anys i els discos que hi havia a ca meva eren de Los Valldemosa, Los tres sudamericanos (que ara qualque cap de fava anomenaria Los tres suramericanos), en José Guardiola, un grup folklòric de Selva, i na Massiel. Podríem dir, com en Serrat: Amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres... Bé, els quatre Grammy del disc varen passar bastant desapercebuts a ca meva.

Quatre o sis anys més tard, els germans grans dels meus amics tenien entre d'altres, Tapestry, de na Carole King. Però ni el vaig sentir gaire ni me'l vaig comprar. De fet, durant molts d'anys no hauria sabut distingir na Carole King de na Janis Joplin...

Fa pocs anys, la meva companya es va comprar Absolute Janis, un excel·lent àlbum doble recopilatori de na Janis Joplin en directe. Aquests anys he passat un guster de sentir el disc, però tenia pendent recuperar na Carole King. A la fi ho he fet, m'he comprat el llarga durada Tapestry, i també hi he passat molt de gust. De passada, he pogut aprendre que You've got a friend no era d'en James Taylor sinó de na Carole King, igual que (You make me feel like) a natural woman no era de n'Aretha Franklin, tot i que aquesta la cantava mooolt millor, dic jo...

dijous, de desembre 23, 2004

El pi de Formentor


Vaig descobrir aquest poema de Costa i Llobera a primers dels anys setanta, possiblement el meu primer contacte amb la literatura catalana. Va ser a través de la col·lecció Biblioteca Les illes d'or, de l'editorial Moll. Una col·lecció creada per Francesc de Borja Moll el 1934, i que després de la guerra va reprendre ja el 1941! Pensau que el 1941 encara donaven el paseíllo a la gent. Mallorca va ser tan franquista que les autoritats devien considerar inofensiu que un menorquí publicàs en lengua vernácula poemes escrits per capellans com Miquel Costa i Llobera i Llorenç Riber, i altres obres poètiques. Mentrestant, en Moll seguia picant pedra amb el DCVB i tota la resta.

En Gabriel Janer Manila ha glossat a l'Avui, amb el seu mestratge habitual, El Pi de Formentor en un article titulat Mon cor estima un arbre, el primer vers del poema. Un poema meravellosament musicat i interpretat per Maria del Mar Bonet i la Coral Universitària de la UIB. Mon cor estima aquest poema!

I MOLTS D'ANYS A TOTHOM

dilluns, de desembre 20, 2004

Qui enyora els ametlers florits?


Si t'has criat entre ametlers, els has vist florir cada gener de la teva vida, has tastat el gust agredolç dels ametlons cada primavera, i has collit, pelat i encetat ametles cada fi d'estiu, el discurs poètic dels ametlers en flor és un discurs aliè, gairebé incomprensible. És el discurs turístic de qui no els ha vist mai i es meravella d'allò que tu has gaudit o patit cada dia de la teva vida. Et falten les ulleres alienes per entendre el discurs. Amb el temps, aprens el discurs, a base de conviure amb el tòpic.

Arribant a Barcelona, fa molts d'anys, em va sorprendre que un catedràtic mallorquí de la universitat em parlàs amb enyorança dels ametlers en flor. Quin turista, vaig pensar. Jo no els enyorava gens, els ametlers en flor. Bé, el temps no perdona, i després de tants anys a fora Mallorca he arribat a un punt en què ja començ a enyorar els camps d'ametlers, florits o no. Jo mateix podria soprendre un estudiant mallorquí amb el discurs nostàlgic dels ametlers en flor...