Vilafranca Indian Reservation (II)

La veritat és que la Orquesta Zarza eren uns pesadots. Anècdota: només quan van tocar La cançó famosa de Coyote Dax van aconseguir omplir la pista de ball (Qué voy a hacer con mi pobre corazón).

A les dues de la matinada varen entrar els Geminis, un grup que toca i canta molt bé, i a les dues i quart s'hi va afegir en Tomeu Penya (a la foto), que va omplir la pista de gent que el volia veure de prop. Diguem que en Tomeu Penya no és un un crack. De fet, mai li havia prestat gaire atenció. Però, quines coses, des de la distància he pogut apreciar alguna de les seves virtuts: un instint musical innegable (amb un coneixement molt apreciable de diferents dels corrents musicals de la música pop anglosaxona), i la capacitat de transmetre una peculiar cosmogonia rural, sexual, etílica i humorística de la qual jo també vaig mamar, sobretot de petit i adoslescent. Una cosmogonia, tot s'ha de dir, endèmica i evanescent (vanishing), que qualsevol dia serà sepultada definitivament per un autopista, o per la tropa de l'Andy i el Lucas.

Es necessita tot un context per captar els matisos d'una cançó (bastant barrorera, per cert) que comença:
Amb un sol que torrava es cul a ses llebres de Son Mesquida. Jo el tenc, i m'agrada regalar-me un somriure mentre escolt qualcunes d'aquestes cançons. Podríem dir moltes més coses, com que en Tomeu Penya ha capatat perfectament l'esperit musical i literari de la jota mallorquina, quan canta petites animalades com Tenc una perdiu revetlera.

El seu caire més etílic, que observ amb la mateixa distància que l'etilisme de la cançó mexicana, es manifesta en el seu màxim grau en la cançó D'una gatera de me vaig casar (amb sa camarera que em va engatar). Una espècie de rap-blues molt notable i divertit.

Bé, no som cap expert en Tomeu Penya. En tot cas, valgué la pena el recital de dissabte a Vilafranca.
Visca Vilafranca!