La perplexitat d'en Papell

El dia de Nadal, després de 25 (30?) anys d'analitzar la política espanyola a Diario de Mallorca, n'Antonio Papell mostrava una certa perplexitat per l'evolució de la política catalana del darrer any.

el "cambio" no ha supuesto el descabalgamiento del nacionalismo sino su sustitución por otro distinto...
...a los ojos del resto del Estado, tal diferencia apenas se aprecia.

Certament, la política catalana del darrer any ens ha deixat perplexos a més d'un, però no per això que diu en Papell, sinó per qualque sarau vergonyós. L'aspecte que comenta en Papell no és més que l'expressió del caràcter nacional de la societat catalana. Les mancances del marc actual (finançament, justícia, competències en immigració, representació exterior) han estat denunciades per gairebé tot l'espectre polític català, i afecten aspectes vitals per al desenvolupament econòmic i social de la societat catalana, i no només aspectes identitaris que, segons Papell, está lejos de las preocupaciones más perentorias y urgentes de una ciudadanía absorta en sus problemas.

Les nacions tenen, poc o molt, concepcions comunes del país, que uneixen els seus ciutadans. Els polítics francesos tenen unes idees molt clares sobre què és la nació francesa, idees forjades a la Revolució Francesa i reforçades al llarg del segles XIX i XX. ¿Qualcú es pensa que si canvia el govern francès França tornarà federal i multilingüe, que donarà l'autodeterminació a Nova Caledònia o al Rosselló, i que posarà els capellans a ensenyar religió a les escoles públiques?

A Espanya, igual. Trobau que hi ha diferències essencials en la concepció nacional d'Espanya del ministre Bono i el seu predecessor Trillo? Als EUA, qualcú pensa que en Kerry hauria sortit corrents de l'Irak, com en Zapatero, que hauria decretat el catolicisme religió oficial, o que hauria retornat els estats del sud-oest a Mèxic (per no dir un doi més gros)?

Si voleu, amb més poca rotunditat que a Espanya, a França o als EUA. Però en la política catalana també hi ha legítimes idees transversals pel que fa al projecte de país. A part d'una concepció democràtica de la vida política, podríem esmentar:

- Catalunya necessita controlar la seva fiscalitat, per poder dotar-se de les infrastructures necessàries, i créixer econòmicament i socialment
- Catalunya necessita competències per integrar i regular la immigració
- Catalunya necessita interlocució i representació a Europa
- Cal reformar aspectes importants de la Justícia a Catalunya
- És Catalunya qui ha de decidir quin paper tindrà el català en la societat catalana

Aquestes idees-força no són exactament identitàries, i es poden resumir en: més democràcia per a Catalunya. I això ho defensa un ampli espectre polític des del separatisme fins al federalisme, passant per l'autonomisme, de la dreta a l'esquerra. Només el PP català quedaria fora d'aquestes bases, i encara no del tot.

Crec que la perplexitat d'en Papell s'ha de complementar - difícilment curar - amb aquests punts de vista...