Records des del paradís

Capbussada matinera al Port de Valldemossa... Sensacions oblidades, com la flotació exagerada a l'aigua del mar, el gust i l'olor d'algues, la claredat de l'aigua, la vista en girar-se enmig del mar cap a les muntanyes...


















Passeig per la turística Valldemossa en festes. Vaig estar temptat de comprar la versió alemanya de L'illa de la Calma de Santiago Rusiñol, per a Stefan, l'amic austríac. Potser quan hi torni...


















Arribant a casa, coca de trempó i autèntica paella mallorquina...

Records des del paradís.

Nopalitos aus Mallorca

Els nopalitos són fulles tendres de figuera de moro (nopal en l'espanyol de Mèxic), normalment tallats, que formen part de determinats guisos, o es fan servir com a guarnició de carns. A Mallorca, la idea de menjar-se una fulla de figuera de moro és tan esbojarrada com la de menjar-se un gerani, una mata de llentiscle o una branca d'ametler... El fet és que la figuera de moro és el Cactus opuntia, una planta d'origen mexicà, pareix que igual a qualcuna de les espècies o varietats de nopal que es mengen a Mèxic.

Jo duia endarrer de comprovar si les figueres de moro són tan comestibles com els nopales mexicans, i de sorprendre la meva família mallorquina amb el gust dels nopalitos. Aprofitant que acompanyava mumpare a comprar tomàtigues i patates a Son Llorenç, li vaig demanar a l'amo d'aquesta possessió si em regalava 4 o 5 fulles tendres de figuera de moro. Superat el seu astorament, i la seva desconfiança cap a la comestibilitat de la figuera de moro en general i cap a les mallorquines en particular, vaig tallar molt fàcilment 5 fulles tendres (qualcunes bastant grosses).

Arribant a ca nostra, vàrem desespinar les fulles. S'agafen per un extrem (el de la soca), i amb una ganiveta de cuina ben esmolada es talla el caire de la fulla i es treuen les espines, tot raspant la fulla amb la ganiveta:



Després de desespinar totes les fulles les vàrem trossejar a la mida de mitja patata fregida, més o manco:



Amb una ceba i dos alls, sal i orenga els vàrem posar a bullir devers mitja hora. Així es couen i perden la famosa bava que tenen els nopales:



Quan són bullits, els nopalitos s'han de colar, se'ls ha de retirar la ceba bullida, i s'han de rebejar amb aigua.

Després vàrem preparar un sofregit amb 2 cebes tallades, 4 alls tallats petits, pebre bo, una mica de pebre vermell (pimentó) i oli d'oliva, i hi vàrem posar els nopalitos bullits, i els vàrem fregir una estona més (uns 20 minuts). Hi vàrem afegir sal, perquè eren un poc fats.

I això són els nopalitos. Vàren ser tot un èxit. Com que érem 9 a sopar, no va tocar a gaire nopalitos per crani. Els vàrem posar com a guarnició d'un pollastre amb ceba (diguem-ne una versió per a dia feiner del famós conill amb ceba).

No hi va haver cap intoxicat!

Retrobament

Home, sweet home. Ja som aquí. Retrobament fastuós amb Sa Roqueta. Els endemismes gastronòmics es manifesten a la taula amb tanta profusió com les plantes endèmiques a la Serra de Tramuntana.

La coca d'albercoc, el formatge Grimalt o la sobrassada de Porreres no els havien esborrat de la faç de la Terra, com es podia deduir tot escrutant els mostradors del Walmart o les parades dels mercats mexicans. Han seguit la seva vida autònoma, independent de les peripècies mexicanes d'un servidor. El gelat d'avellana (absent, pel què sembla, del continent americà) existeix! Em disposo a devorar litres de gelat d'avellana JOP, per exemple.

Tornaré aviat, i no és cap amenaça...

Cala Tuent i la Gran Muralla

Quan als anys 70 qualque espavilat va fer la urbanització i la carretera de Cala Tuent, no record qui era que em va fer la broma que aquella carretera era visible des de la Lluna. En aquell temps es deia que la Gran Muralla de la Xina es veia a ull nu des de la Lluna.

Ara sabem que això no és ver, que no es veu cap construcció humana a ull nu des de la Lluna. Hem de dir que tanmateix la carretera de Cala Tuent s'hi fa ben envant. Mirau si no aquesta foto, una altra vegada de Google Maps, presa des d'una òrbita baixa de la Terra i amb lents.

Fa feredat. Cala Tuent jo només l'he coneguda així, esguerrada. De tota manera, les oliveres encara arriben fins a la platja. Un petit consol.

Des de l'espai

En Benjamí Villoslada va parlar fa uns dies de les fotos satel·litals del servei Google Maps, i enllaçava a una foto de Sineu des del cel. Això que l'espai comenci a només dos-cents o tres-cents quilòmetres per damunt dels nostres caps és una mica frustrant. Però més frustant és encara que d'un 25-33% de l'illa - inclosa bona part de Palma - només hi hagi unes fotos de baixa definició, que no permeten gaudir del detall que els amos de So'n Google han reservat a la part forana.

Com que Google no m'ha concedit el privilegi de veure el campanar de l'església de So'n Sardina, ni la calba d'en Toni Bombo passejant pel carrer de Passatemps, ni el fantasma de s'Escolà caminant amb la bicicleta a un costat i un puro apagat a la mà, he hagut de tirar cap a la part central i oriental de Serra de Tramuntana, la meva segona - o primera - pàtria mallorquina.

Aquí podeu veure Sa Calobra i la part final del Torrent de Pareis. El zoom encara es pot augmentar una mica. Amb les fletxes podeu remuntar el torrent fins a s'Entreforc, i voltar cap a Sa Fosca i arribar al Gorg Blau (ple fins a dalt). O bé remuntar el Torrent de Lluc fins al Clot d'Aubarca i Lluc. Llàstima que la vegetació està resseca, i el clot d'Albarca llaurat: només és una taca de terra roja.

Aquí, en canvi, teniu una foto terrestre del Clot, en plena primavera d'hivern (novembre 2003). Al fons, naturalment, el Puig Roig.