Capdefavisme toponímic

La cimera climàtica de Mont-real ens ha il·lustrat sobre el capdefavisme toponímic que impera en alguns mitjans de comunicació en català. Fins ara hi havia un consens sobre el nom de la metròpoli quebequesa: seria una de tantes ciutats que tradicionalment han tingut una versió catalana del seu nom original, com la tenen Londres, París o Milà. Un nom original que és Montréal (que seria una derivació de mont Royal, el nom que encara ostenta la muntanya que domina la ciutat).

Bé, el consens consisteix en que es pronuncia com si "mont" i "real" fossin dues paraules diferents. És a dir, no es pronuncia mon-treal sinó mont-real, que sona més o menys com monreal, que és una adaptació de la fonètica francesa del nom de la ciutat. On el consens es desfà és a l'hora d'escriure-ho: Avui, El Periodico de Catalunya i Diari de Balears, per exemple, escriuen Mont-real, guionet obligatori per evitar el so "tre". A TV3, com altres vegades, van al seu aire i escriuen Montreal, tot i que ho pronuncien com Mont-real. El criteri de TV3 el comparteixen David Paloma i Albert Rico, en el seu Diccionari de pronunciació en català.

Per si la confusió era poca, Vilaweb obre un nou front, posant el nom original en francès (Montréal). Un privilegi que no concedeixen a Saragossa, ni a París, ni a Londres ni a Nova York. Serà per complicitat amb el sobiranisme quebequès?

Un petit merder. Acabarem dient mon-treal, que és com ho diu gairebé tothom. Que Sant Gabriel Bibiloni ens il·lumini...