Es bous a mi no em fan por

En plens anys setanta, amb 14 anys, va arribar a les meves mans un llibret esgrogueït. Era una petita obra de teatre, Es bous a mi no'm fan por, un monòlech còmich y en vers, estrenat amb palmes y pitos a Lloseta, el febrer (o juliol) de 1936. La imminència de la guerra pareix que no afectava l'humor de l'autor. No me'n record, del seu nom, però de llinatge era "Català", i hi afegia el pseudònim o qualificatiu "Es català mallorquí".

Escrit amb una ortografia sui generis, tenia 12 o 16 pàgines de text. Un home bravejava de ser molt valent amb els bous, i es passava tres quartes parts de l'obra torejant una cadira i contant històries (coverbos!) sobre la seva destresa i valentia amb els bous (no parlava mai de toros). Referint-se a la cadira, envestia:

Si això tornava un bou
quin bescuit que li daria!
Com un ca m'hi aferraria
tot dispost a fer-ne brou.

Ja sabria lo qu'es bo
ja'l posaria coent
li donaria entenent
qu'es bous a mi no'm fan por.

I així fins que faltaven tres pàgines per al final, quan se sentia el bramul d'un bou, i el valent protagonista es concagava de por, i acabava de genollons reconeixent que Es bous a mi'm fan por! Tot molt senzill i sense pretensions, però - o precisament per això - feia riure molt els mallorquins.

Me'l vaig aprendre de memòria, el monòleg, i quan ja me'l sabia el vaig representar tres vegades en locals diferents, amb molt d'èxit. Va ser gairebé la meva única incursió en el teatre. Afortunadament per al teatre, però vaig xalar

El llibret era d'un cosí meu, qui se'l va quedar i el va perdre, i jo no en tenia còpia. De manera que vaig quedar com un ferrer sense carbó. O com Madò Moreia. Agraïria molt a qualsevol lector que tengués una còpia d'aquesta obra, o sabés on n'hi ha una (biblioteca pública o privada...), que donàs senyals de vida i m'indicàs com m'hi puc posar en contacte....

Acab amb una bonus track del monòleg. En un moment de l'obra, per demostrar el seu coratge taurí, el protagonista conta com se li va aparèxer un bou per S'Albufera:
....
Però jo, ni un passa:
vaig pujar damunt un pi.

Dalt des pi me vaig fermar
amb tres voltes per ses cames.
Mir a davall ses rames
i es banyut vaig afinar.

Me vaig aferrar més fort an es pi
amb un brancó com es braç
i amb so peñuelo des nas
en foraster li vaig dir:

Pasa bicho malcarado,
otra ves pasa vadello
no me puncharás sa pello
porca estoy muy enfilado.

Es meu company me cridava
de ben enfora amagat:
no sies tan arriscat,
ai de tu si el cor et faltava!

No tiengas medio!, li vaig dir,
que estic ben assegurat
que amb fil de ferro gruixat
jo estic fermat an es pi.

M'enfadava quant el sentia
an aquell cap de tortuga,
que en veure jo gent peruga
amb un cop la mataria!

Que's això tanta temor!
Que mori d'un pic sa por!
No sé com no són com jo,
que el torei amb mocador!