Idò fort!

Viure 25 anys a fora Mallorca (la major part a la sucursal barcelonina de fora Mallorca), enrevoltat de gats, gossos, i rats penats (en lloc de moixos, cans i rates pinyades), i de catalans que beuen caldo, mengen tocino i van -qualcuns- a la caixa d'oros... Aquesta experiència extraordinària no m'ha fet oblidar el meu parlar mallorquí, malgrat no fer-lo servir amb la majoria de catalans.

Ara bé, hi ha paraules i expressions que s'esborren gairebé definitivament, i passen anys i anys sense pronunciar-les. I de cop, un dia tornen a aflorar per una sobtada associació d'idees.

Ahir tornava amb la meva dona del club esportiu on ens acabam d'apuntar per canviar d'aires i fer una mica d'exercici. Mentre jo vaig fer un parell (parell mallorquí) de piscines, a risc d'ofegar-me o morir intoxicat pel clor però no vaig forçar la maquinària i en vaig sortir indemne, la meva dona es va apuntar per les bones (i malgrat els meus advertiments) a una sessió frenètica d'aerobics, que diuen a Mèxic. I en va sortir mig baldada.

En el cotxe, de tornada, es va queixar del mal que li feien les cames i el genoll. I en aquell moment, com una aparició, va aflorar des de qualque racó del meu cervell la frase exacta (i poc misercordiosa) per al moment:

Idò fort!

(acompanyada, naturalment, de l'explicació semàntica corresponent). El DCVB no ens deixa mai d'il·lustrar:

Accepció II.4:

|| 4. Fort!: exclamació amb què es manifesta satisfacció per un càstig o malvestat que altri sofreix, o desig que en sofreixi encara més. «He anat a la plaça i m'han ferit.—Fort! No hi haguessis anat, que no hi tenies cap feina!»

No exager si dic que fa 10 o 15 anys, o més, que no em venia al cap aquesta accepció del mot. La qual cosa - modestament - parla força bé dels meus bons sentiments ;-)