Fins una altra

.
Acabat el parèntesi mallorquí, Lo ruc de Formentor s'hiverna fins a nova ordre. Seguiu, si voleu, en Geoccocyx a Cartes de Mèxic.
Ciao!
.

Pelegrinatge d'interior

Als anys setanta, el malaguanyat Alberto Quintana Peñuela va fer una tesi doctoral sobre Mallorca com a ciutat. L'estudi va ser publicat per l'editorial Moll amb el títol de El sistema urbano de Mallorca (1979) Fent un esforç de memòria (on ha anat a parar aquest libre?) i de simplificació, podem dir que l'estudi va concloure que la major part de l'illa ja començava a ser un sol sistema urbà, és a dir una ciutat. Ja no es podia parlar d'una ciutat (Palma, industrial i de serveis) enfront d'una part forana mal comunicada amb la ciutat i dedicada al sector primari. Vista l'evolució de les autopistes i del negoci immobiliari a l'illa, no sé quina conclusió trauria ara en Quintana, però aquella anàlisi pionera ha donat pas a un fet incontestable. Un malson fet realitat? Tot pot empitjorar: en un territori com mitja Mallorca s'hi acumulen 20 milions de persones (Ciutat de Mèxic). Però això, de moment, no és cap consol.

Si quan es va fer el ferrocarril Barcelona-Mataró la gran novetat era esmorzar a Mataró i dinar a Barcelona (o era dinar a Barcelona i sopar a Mataró?), ja fa molts d'anys que qualsevol bíped amb rodes pot esmorzar a Palma, dinar a Petra, fer el cafè a Randa i berenar o sopar una altre vegada a Palma. No sé si això és signe de progrés, però és un fet. I això és aproximadament el que vàrem fer fa uns dies.

A Petra hi anàvem rera les petjades de Fra Juníper Serra, de qui vaig trobar una biografia-panegíric(*) a la llibreria de vell del carrer dels Oms de Palma. Dos euros amb cinquanta em va costar: deu ser l'única cosa que es pot comprar a Mallorca per aquest preu. Del llibre em va cridar l'atenció que Fra Juníper va ser Comissari de la Santa Inquisició a la Sierra Gorda, i que es mostrà decidit a eradicar-hi la bruixeria. No sé si pel conegut mètode tradicional, o potser pel mètode Montessori. Un detall, tendre, és que a la Huasteca el varen enverinar amb el vi de consagrar. Es va desmaiar, i en recobrar el sentit li varen oferir un vomitiu, que va refusar per respecte a la sang de Crist que acabava de beure. Prenc nota del noble i brau comportament de Fra Juníper, per si s'esdevé el cas en terres mexicanes.

L'església de la parròquia de Petra té un exterior que hem de qualificar d'humil, però a l'interior sorprenen la nau i els arcs laterals soprenentment gòtics d'aquesta església dels segles XVI i XVII. Aquí fou batejat Miquel Josep Serra Ferrer, Fra Juníper, i ens ho recorda una làpida de l'any 1968, on les paraules España i Hispanidad resplendeixen amb llum pròpia. A prop de l'església hi ha el carrer dedicat a Jalpan de Serra, ciutat queretana que vaig visitar el desembre passat. Caminant cap al centre, Petra era gairebé un poble fantasma, amb els carrers buits i les persianes tancades. La visita al museu de de Fra Juníper no va afegir gran cosa al què ja sabíem. Més ens va agradar la casa natal del petrer il·lustre.

Finalment anàrem a parar al restaurant Sa Plaça, que també és allotjament rural, amb tres habitacions. Un menú del dia de deu euros, més que acceptable, amb una amanida d'arròs amb trempó (vistosa, saborosa, un pèl massa oliosa), i un llom amb xampinyons que no em va acabar de fer el pes. Excel·lent el púding d'ou. Ho acompanyàrem amb una Heineken (pareix que la casa Damm hagi estat desterrada de l'illa). Al pati del restaurant Sa Plaça s'hi estava molt bé, amb ombra, plantes i aigua que corria.

Passant per Sant Joan i Montuïri arribàrem a Randa, on la visita a la font i als rentadors era obligada. En un exemple d'economia sanitària, l'aigua de la font arriba primer a un compartiment d'on s'agafava aigua per beure. Segueix un abeurador de bísties i, aigües avall, els rentadors coberts. Aquí, com quan tenia anys, vaig fer el que avui resulta un ritual gairebé religiós: collir unes móres madures pels voltants del poble, refrescar-les a la font i menjar-me-les amb fruïció. L'església de Randa, on fa uns anys es deien misses “a entrada de fosca”, era tancada.

Més amunt, a l'ermita de Sant Honorat la pau i el silenci eren absoluts. Feia mil anys que no hi anava, i em va sorprendre aquest lloc que pràcticament no recordava: la vista del Pla de Mallorca amb l'illa de Cabrera a l'horitzó, les alzines de davant l'ermita, lleument inclinades cap al sud, la façana de l'església, la quietud de tot plegat.

A dalt del Puig de Randa s'han multiplicat sense cap consideració els radars i les antenes. El santuari de Cura i l'hosteria, tanmateix, segueixen bàsicament iguals, en comparació amb les transformacions que ha sofert l'illa. Segurament hi vénen menys estiuejants que quan amb la família passàvem tot un mes de l'estiu allà dalt. El coll de la font està tancat amb un pany de maleta, i el cullerot segueix lligat a la cadena, més rovellat perquè ningú ja no hi beu.

(*) Font Obrador, Bartomeu (1988). Juníper Serra L'empremta mallorquina a la Califòrnia naixent. Ajuntament de Palma.
.

Cúber revisitat

.

A la majoria de lectors mallorquins no cal que els parli de la carretera de Sóller a Lluc, per la Serra de Tramuntana, un recorregut automobilístic clàssic, tan per a muntanyencs que volen accedir a qualsevol dels puigs o torrents d'aquelles contrades com per als qui només volen fer un passeig en cotxe, o torrar uns butifarrons a la Font des Noguers, abans que prohibesquin consumir colesterol en espais oberts ( i suposant que encara es pugui fer foc allà dalt, cosa que dubt).

Bé. Ja no estic físicament per fer el Torrent des Gorg Blau (Sa Fosca), ni mentalment per pujar el Barranc de Biniaraix (cavallet quan eres jove que hi anaves de pentinat!). Però cada any he de tornar sens falta a recórrer en cotxe aquesta carretera de la Serra de Tramuntana. Enguany amb una variant: la caminada diària d'una hora que faig d'un temps ençà l'he feta aquest vegada pels voltants del Pla de Cúber. I me n'he dut unes quantes sorpreses.

En primer lloc, m'ha sorprès comprovar com en plena temporada turística i de vacances, la carretera era gairebé deserta a les sis o les set de la tarda. Això deu ser una sorpresa de foraster, pero una sorpresa en tot cas. En segon lloc, i això ja ho sabia, la llum de la tarda dóna una il·luminacio perfecta a les muntanyes quan et poses d'esquena al sol. En tercer lloc, hi feia un oratget deliciós, pels voltants del Pla de Cúber. Tècnicament, hi feia un estar de Déu. En quart lloc, la tranquil·litat era absoluta, encara reforçada per qualque picarol de cabra o d'ovella, que sonava ocasionalment. Mentrestant, prop d'un milió de persones s'amuntegaven a les zones urbanes de l'illa.

Dimarts vàrem passejar per Cúber entre càrritxs i aritges, rosers silvestres, esbarzers (menjàrem qualque móra) i pins blancs. Fins i tot qualque aranyoner (Prunus spinosa), amb els aranyons ben visibles. Jo diria que és la mateixa espècie amb què a Navarra fan el patxaran. I aprofit per saludar el sector navarrès de l'audiència...

La primera foto és del penyal des Migdia, i la resta són de l'embassament de Cúber i els seus volants.
.

Espera

.

Mentre esper a saber on arribarà el conflicte electoral mexicà, m'he aplicat la màxima de la meva germana: si això és guerra, que no vingui la pau. Que consisteix en veure el tassó mig ple i viure els bons moments amb moderada intensitat. Una versió de rostoll i marjada del vell carpe diem. La qüestió és que després de deu dies d'alternar aire condicionat domèstic i xafogor ciutadana he gosat sortir al forn del món exterior, per deixar-me rostir breument a la vora del mar, ben protegit amb un capell de palla i una samarreta de cotó, que només m'he tret per a dos capficos ocasionals. Una crema amb protecció solar “90” completa el meu vestit d'astronauta mediterrani.

No sé si aquesta modesta talaia de la costa nord era el millor lloc per començar a llegir The New York Trilogy, de Paul Auster que, junt amb The Brooklyn Follies, m'he comprat en anglès en una llibreria on el poliglotisme no sembla que inclogui el català. El reflex del sol a les pàgines del llibre i, al meu voltant, les converses de les valldemossines a qui he gosat robar un tros d'espigó, no estimulaven gaire la lectura en general ni la d'Auster en particular. De fet, no sé si eren valldemossines. En tot cas, les capbussades han estat un petit festival de sensacions retrobades.

La millor foto de la Marina de Valldemossa és la que es pot fer a cinquanta metres mar endins, i mirant cap a terra. Encara no tinc càmera submergible, per això. La foto no la puc prometre ni per a l'any que ve.