Mr. Whippy

Segurament n'he menjat de més bons, però mai de tan esperats i desitjats. A la segona meitat dels seixanta, unes furgonetes de color beix venien gelats al passeig de Ca'n Pastilla i S'Arenal. Eren els extraordinaris gelats de Mr. Whippy. Cremosos, fluids, semilíquids, i servits en cons de neula. Uns cucurutxos boníssims, que s'omplien amb una aixeta amb mànec, com si fos una màquina de fer cerveses.

El 1959 a Anglaterra va sortir al mercat la marca de gelats Mr. Whippy. Pareix que na Margaret Roberts -una química més tard coneguda per tothom com a Margaret Thatcher- va participar en l'obtenció de la fórmula del gelat. Qualque forumista una mica ressentit diu que la seva contribució va consistir en estudiar quina és la màxima quantitat d'aire que pots ficar dins un gelat sense que es col·lapsi pel seu propi pes, de manera que compris gelat en lloc d'aire. Altres diuen que va sintetitzar un nou anticongelant. En aquest pdf, qualcú altre amb més sentit de l'humor fa servir el cas Mr. Whippy-Thatcher com a exemple per il·lustrar la recerca en internet i bases de dades:

The Charge: Margaret Thatcher invented Mr. Whippy ice-cream: Guilty or Not Guilty?

El resultat, ateses les proves disponibles a internet és: Not Guilty.

La companyia de gelats va ser absorbida per Walls Ice-Cream Company, que ja no fa servir més la marca Mr. Whippy, segons que ens expliquen en aquest llibre de 52 pàgines que s'ha publicat sobre la marca de gelats. De tota manera, a Nova Zelanda encara prenen gelats de Mr. Whippy, que són una espècie de símbol del kiwi way of life. O això diu el fabricant.

Com va arribar Mr. Whippy a la Mallorca dels anys seixanta? Segurament seguint la pista dels turistes anglesos, perquè no vaig veure un camió de Mr. Whippy enlloc més que a la Platja de Palma. En tot cas, quan jo tenia 5-9 anys i havia passat mig dematí jugant i nedant a Ca'n Pastilla, l'arribada de la furgoneta de Mr. Whippy era un esdeveniment extraordinari, i els gelats de Mr. Whippy eren la menja més bona del món!

Qualcuns dels moments més feliços de la meva infantesa varen ser, sens dubte, quan mumpare o mumare ens compraven un gelat de Mr. Whippy...

Per dos reials gambes?

Avui en Sebastià Verd a Diario de Mallorca descriu els reajustaments de preus i serveis a la indústria turística mallorquina: rebaixes de preus i increment de serveis a base de "tot inclòs", i noves pressions contra els salaris i les condicions laborals. En definitiva més del mateix: amb una de les rendes per capita més altes d'Espanya, els salaris són en canvi dels més baixos: si heu d'anar a viure a Mallorca, no hi aneu com a treballador.

En acabar l'article, en Sebastià Verd aboga per un "bon preu" contraposat a un "baix cost". Dubt que hi hagi cap mecanisme polític o de mercat que permeti fixar de manera realista aquest bon preu (des del punt de vista de l'hoteler).

Arribarà un dia que els preus seran tan baixos que a una queixa del client només li podrem contestar:

I què vols, per dos reials gambes?

Perill atòmic i 'tocinos' comptables

El parenòstic evocat per en Geococcyx, m'ha recordat altres paraules i construccions populars prodigioses però una mica rucals, mallorquines i catalanes. Als anys 40 o 50 - jo no hi era però m'ho han contat - la por a la bomba atòmica va arribar (increïblement) a l'Illa de la Calma. La fusió o l'el·lisió de la "a" de bomba amb la primera "a" d'atòmica va fer pensar a molta gent que es tractava de la bomba tòmica. Evidentment, en plural eren les terribles bombes tòmiques.

Inexplicablement, la paraula porc té massa connotacions d'insult a bona part de Catalunya (ets un porc!) i, per tant, sovint es fan servir altres paraules per esmentar aquest animal. Sobretot el castellanisme tocino, un nom masculí i més aviat incomptable en castellà, que aquí esdevé comptable. Tenien tres tocinos. Fins i tot té femení. Una vegada, treballava a un laboratori amb un termòmetre Beckmann, de tres pams de llarg, i un company de Móra d'Ebre em va demanar, sorneguer, si el termòmetre era per mirar lo periodo de la tocina...

A Terrassa, la Caja de Ahorros (nom oficial de la institució durant la major part del segle XX) era per a molta gent la Caixa d'Horros o, fins i tot, la Caixa d'Oros. Com no podia ser d'altra manera, si hi guardaven els diners, els oros!

Un iaio terrassenc em va orientar una vegada pel centre de la ciutat: ves fins a la Caixa d'Oros...